per Josep Mª Reichardt El cas de l'empresa EVERGRAN de la Xina serveix per explicar que el comerç exterior actua com uns vasos comunicants: quan un país té superàvit de la balança de pagaments per compte corrent, un altre (o altres) té (n) una xifra similar de dèficit. Aquest és fill del passat, amb l'experiència del passat disposem d'instruments per comprendre el present: durant anys el creixement del PIB de la Xina es va basar en el superàvit del comerç exterior. L'equació implicava que aquest superàvit fos dèficit dels països que compraven els productes xinesos. Sobretot els EUA i la resta d'economies occidentals, i aquesta equació es va mantenir fins a la Gran Depressió del 2007.
La Xina va passar d'un superàvit exterior del 10% al PIB a un 1% el 2018-2019. Les economies occidentals no podien seguir amb el ritme de compres a la Xina i per part seva el Partit Comunista no podia presentar xifres de creixement més baixes que en anys anteriors perquè representava un cost políticament inacceptable. La solució que van adoptar els dirigents xinesos va ser impulsar el consum interior. El consum interior s?impulsa facilitant l?accés al crèdit a empreses i particulars. És a dir que els dirigents xinesos, per mantenir el ritme de creixement de la seva economia, van recórrer al mètode que havia portat Occident a la Gran Depressió que va començar el 2007.
El sobreendeutament d'empreses i particulars és una eina eficaç per al creixement de l'economia a curt termini, però és una bomba de rellotgeria perquè, com va passar als Estats Units amb les subprime es cometen errors en la concessió de crèdits i aquests es converteixen en actius tòxics o difícils de refinançar.
Però com diu el Professor Santiago Niño Becerra, durant aquests anys l'economia ha continuat funcionant “dopada” gràcies a les mesures de tots els bancs centrals conegudes com QE (Quantitative easing) malgrat continuar amb la Gran Depressió de 2007, ara agreujada per la pandèmia de la COVID-19.
Però el problema d'aquestes ajudes amb diners inventats és que els recursos s'escapen de l'objectiu dels bancs centrals i, en lloc de servir per reactivar l'economia productiva o real mitjançant el crèdit a les empreses ia les famílies, els recursos es destinen a l'economia especulativa, és a dir, als mercats borsaris, de primeres matèries, de derivats, etc. on es compren béns intangibles amb l'esperança que pugin de preu i vendre'ls amb guanys. No és la primera vegada que un moviment especulatiu amaga una bombolla que esclata al punt que ex post anomenem com el seu màxim, però que fins al minut anterior a l'esclat els especuladors consideraven un bon moment per comprar.
L'enorme injecció de diners “inventats” a l'economia generarà una no menys gran inflació, els bancs centrals esperaven que la injecció de diners servís per crear riquesa “real” que contingués l'efecte de la inflació, però en no ser així ens precipitem al pitjor dels escenaris possibles: l'estanflació. En anglès stagflació, paraula composta a partir de estancament, estancament, i inflació, inflació.
Els bancs centrals intenten contenir aquesta hemorràgia de recursos i les seves nefastes conseqüències mitjançant el “tapering” paraula presa dels atletes que pocs dies abans de la competició disminueixen el ritme o nivell del seu entrenament, que en el cas de les finances significa la retirada gradual de la injecció de diners “inventats” i això tindrà greus conseqüències en el finançament del dèficit públic de països, com Espanya, que tenen com a principal comprador del seu Deute Públic el BCE
Però tornem a la Xina, la mostra més evident de la mala política de sobreendeutament privat és la crisi d'EVERGRANDE que actualment s'acosta perillosament a l'impagament del deute, en alguns aspectes s'assembla al cas de l'empresa”Barcelona Traction, Light and Power” popularment coneguda com “La Canadenca” que, a part de la seva crònica descapitalització, va haver d'enfrontar-se a motius burocràtics i foscos interessos polítics que li van impedir la compra de les divises que necessitava per atendre el pagament del servei del deute emès a l'estranger . Això va provocar la seva fallida.
A la Xina, com a Espanya, els negocis immobiliaris no es financen amb capital, sinó amb endeutament. Si el negoci funciona bé l'elevat palanquejament fa més rics els promotors, si funciona malament el sistema financer té un problema i ha de crear un “banc dolent” o SAREB que es faci càrrec dels actius tòxics. L'esquema es pot simplificar amb la dita: “capitalització dels beneficis i socialització de les pèrdues” davant d'aquests plantejaments seria desitjable una actitud més constructiva i solidària i menys individualista, amb una consciència social necessària de l'activitat econòmica i, per descomptat, de la nostra actitud personal com a consumidors.
La qüestió és si amb EVERGRANDE el Govern Xinès actuarà com va fer el nord-americà amb Lehman Brothers o com va fer l'espanyol amb el rescat de BANKIA. Seria raonable assolir un punt intermedi entre el liberalisme econòmic que forma part de l'existència mateixa de l'economia capitalista i l'estatalisme comunista que substitueix la iniciativa privada saludable per la burocràcia del partit. En el cas xinès, cal distingir que, a diferència dels actius de Lehman Brothers, EVERGRANDE té un enorme patrimoni immobiliari, que ara està devaluat però que no es pot qualificar d'actiu tòxic.
Sembla poc probable que la Xina renunciï a les elevades taxes de creixement que necessita, encara que sigui a base del sobreendeutament interior, quan la riquesa dels seus ciutadans encara està a nivells d'una quarta part de la dels ciutadans de les economies occidentals.
referències:
- Juan Ramón Rallo – El Confidencial
- Santiago Nen Becerra.
- Carlos Balado, professor d'OBS Business School i director general de la consultora financera. Eurocofin.
- Fco. Pelayo
- Alfredo Arahuetes, professor d'Economia de Comillas ICADE.
BERLÍN, 10 de novembre de 2021
DMSA Deutsche Marktscreening Agentur (Agència Alemanya d'Avaluació del Mercat) està preparant un procediment de fallida contra Evergrande Group per impagament interessos dels seus bons internacionals, DMSA va vaticinar que la fallida d'Evergrande, el promotor immobiliari més endeutat del món, pot conduir l'economia mundial a un “Great Reset”, és a dir, al col·lapse del sistema financer mundial.
DMSA vol buscar la fallida d'Evergrande comprant uns bons que havien d'haver pagat interessos, i en no haver cobrat ja té l'oportunitat de demanar Evergrande davant dels tribunals mercantils per un procediment d'insolvència. L'enginyeria financera dels bons en circulació fa que tinguin una clàusula d'incompliment creuat, això vol dir que si un sol d'aquests bons incompleix, els 23 bons en circulació automàticament tenen l'estat d'“incompliment”.
Fins ara els inversors han confiat, amb una certa ingenuïtat, en les maniobres d'Evergrande i del Govern de la Xina per resoldre la crisi, però l'aposta de DMSA pot fer esclatar el joc d'equilibris internacional i provocar el “Great Reset”.
Tot i que DMSA es veu a si mateixa com a defensora dels consumidors, els clients privats i els inversors, si provoca el col·lapse del sistema financer mundial cap d'ells sortirà ben parat. De totes maneres encara que la maniobra de DMSA és molt provocativa no en podem descartar altres del Govern de la Xina que, no oblidem, és la principal forquilla de deute sobirà de tots els països occidentals. La nova guerra freda està servida.
